La conversió del fill perdut (que soc jo)

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Conten que a l’antiguitat hi havia a Troia una princesa que es deia Elena. Un dia fou raptada i per més que tothom va buscar-la pel regne i els països del voltant, mai més no la trobaren. El seu amic estimat de la infantesa però, no deixà de cercar-la. Passaren molts anys. Ell seguia  per camins i ports de mar fins que un dia va veure una dona molt gastada pels patiments, mal vestida i envellida, però hi tenia un cert aire, que va fer que se li acostés... –“com et dius?” ; però ella no responia. Pot ser no recordava el seu nom.... Tot d’una veié una ferida de la ma, que s’havia fet de petita. La recordava prou bé. Emocionat, començà a dir-li: “tu ets Elena!” i ella, per força del amor de l‘amic, anà recordant la seva identitat. Tornaren a palau on ella va anar recuperant la memòria, i es casaren tots dos i regnaren a Troia. Així en el món d’avui pot ser el mal més greu de tots és una humanitat que no sap que és filla de Déu, que no té la memòria de Déu com a Pare, que és orfe. Aquesta és la preocupació del sant Pare, i en aquest any dedicat a Déu Pare, tant de bo que en tinguéssim més presència, i tindríem tots plegats més autoestima, doncs no hi ha cosa més gran per viure content que sentir-se fill de Déu.

Hi ha una característica de la paternitat de Déu que resumeix l’esperit de la filiació divina, i és la misericòrdia del Pare, reflectida en la paràbola del fill pròdig. Un conte l'actualitza.  Diu aquest fill pròdig, que va marxar de casa, es va malgastar tot el que havia rebut, i no només els diners, sinó també la salut, i va fer anar en orris l'honor de la família.  Va caure en la droga i robatoris.  De tan en tan li rondava la idea de tornar a casa però se la treia del cap, de vegades perquè pensava que no seria ben rebut, altres perquè no se sentia capaç de portar una vida ordenada, li faltava voluntat... al final, va caure en la presó per els delictes que va cometre, i el patiment que allà provà va fer-lo madurar, mentre continuava rumiant la felicitat perduda, i la possibilitat del perdó.  Quan estava per complir la condemna, poc abans de sortir en llibertat, quan s'acostava Nadal, va decidir-se a escriure a casa seva, els hi demanava perdó de tot el que havia fet; deia que si el perdonaven, que si estaven disposats a acollir-lo -pares i germans- posessin un mocador blanc al pomer, que hi havia a l'hort, tocant la via de tren; que ell hi passaria el dia que sortís de la presó i si veia el mocador tot passant, baixaria del tren i tornaria a casa. Si no el veia continuaria el viatge per no tomar mai més... El dia que sortí, quan ja estava arribant, no gosava  mirar. I digué al company que va sortir de la presó amb ell: "mira tu, que no m'atreveixo..." i va aclucar els ulls. Era el pomer que tant coneixia per haver-hi pujat de petit tantes vegades, i tan aviat se l’imaginava amb el mocador –i es posava content- que sense –i s’entristia-, i anava dient: "-ja ens acostem... que es veu el mocador, que hi ha un mocador?".  I tot d’una li diu el company: “-No hi ha un mocador, però obre els ulls... mira!”. I al obrir-los va trobar-se que al pomer no hi havia un mocador blanc sinó que estava ple de mocadors blancs  que tots els de casa seva havien anat penjant del pomer, fins que aquest sembrava un arbre de nadal...

          És una història repetida des que el món és món, ben resumida en el quadre que el pintor Rembrant va pintar tot fent ell mateix el camí de conversió ja al final de la seva vida. En ell, és veu com el Pare abraça el fill que torna, desvalgut i famolenc, l’abraça amb dos mans, una de home –que fa força sobre el fill, ben estret sobre el seu pit- i l’altra de dóna –afectuosa i dolça, tot acariciant el fill retornat-, doncs Déu és pare i mare al mateix temps. Tenim tots una cosa dins nostra, que ens parla de perdonar i ser perdonats (fer les paus de seguida, el mateix dia... com deia sant J. Escrivà: “jo no necessito aprendre a perdonar perquè Déu m’ha ensenyat a estimar”); contemplant l'amor de Déu que ho comprèn tot, aprenem a comprendre tothom, al veure com Ell és sempre pare encara que nosaltres moltes vegades no ens portem com a bons fills, també nosaltres ens sentim amb dret de tornar a Déu, que sempre està esperant el nostre retorn, amb una bona confessió. En aquesta paràbola del fill que torna, ens hi veiem reflectits, doncs la vida és un tomar a la casa del Pare, per  buscar el perdó, doncs tantes vegades ens equivoquem i necessitem retrobar la pau, anar a la gran festa que fa el Pare quan torna el fill perdut. Fem doncs camí per aprendre a tomar a la casa del Pare.