Existeix el Jesús históric?

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Hi ha periòdicament articles que es fan resó de llibres i pel·lícoles que parlen de Jesús com si fos un personatge inventat, fins i tot vaig llegir la idea peregrina que va ser inventat per sacerdots de Serapis a l’antic Egipte. Cuánta ignorància...!

            Primer de tot, és veritat que hi ha simil.lituts entre les fonts lliteraries de la Bíblia i la literatura dels pobles veïns als jueus. Ara no voldria entretenir-me en analitzar aquestes fonts, que no només són egípcies. Deia en Joan Montalvo (1832-1889) en una rèplica a un sofista pseudocatòlic que “tot el que Jesús va predicar després, Sòcrates ho va predicar abans; quasi tot el que Sòcrates va practicar abans, Jesucrist ho va ensenyar després. Si Sòcrates hagués viscut el temps de Jesús, hagués estat el primer dels seus deixebles”. En realitat, aquí s’exagera la cosa: el cristianisme té una especificitat molt concreta, que no tenia Sòcrates (l’humilitat, el perdó…) però ara no ens aturem aquí, sinó en mostrar que la influència –les fonts- de la filosofia grega és molt més forta que la egipciana, cosa que el Dr. Pujol hagués hagut de tenir en compte.

Vegi els llibres de Lluc per adonar-se’n de la influència grega. Però l’ambient cultural més importat és el jueu, i això és tan evident (vegi els escrits de Mateu o de Pau) que no cal dir més per ara.

            Després, hem de dir que el missatge cristià aporta, al contrari del que es deia en l’article esmentat, grans coses a la tradició jueva on està empeltat aquest missatge, i tot això es concreta en el sermó de la muntanya (cf. Mateu, capítols 4-6): per citar quelcom, l’amor als enemics i el perdó, o per dir-ho amb una paràbola que evidencia que Jesús ens dóna llums noves sobre la revelació del Déu jueu, la història del fill pròdig.

            En quan a les fonts bíbliques, és veritat que el primer papirus de Sant Joan hem de datar-lo sobre el 125 (només 25 anys de l’original de l’Apòstol!). Per citar una font ben nostra, el papirus Barcinonensis I és del final del s. II (el més antic de l’evangeli de Mateu). Voldria recordar que no hi ha cap altre escrit de l’antiguitat del qual se’n conservin tantes còpies, ni tan properes en el temps a l’escrit original. Les obres de Plató (del segle IV abans de Crist) es basen en còpies del ségle IX (1300 anys després!), i el mateix diríem d’altres clàssics (com Juli César, 1100 anys després…) dels que no hi ha dubtes de la seva autenticitat. En aquest sentit s’està traballant molt, i les fonts bíbliques estan ben documentades.

            En quan a documentació romana, per mostrar quines referències tenim dels contemporànis sobre Jesús, podem citar Petroni, que va escriure “Satiricó” entre l’any 64 i el 65, i per fer burla dels cristians fa referència a algunes escenes de la vida de Jesús narrades a l’Evangeli de Marc (uns estudis recents demostren que coneixia perfectament aquest Evangeli, que hem de datar abans d’aquesta data, bé en la forma actual o en una anterior). Plini el Jove va escriure una carta a l’emperador romà Trajà, cap a l’any 112, i diu que els cristians “canten un himne a Crist, invocant-lo com un déu” (Epístola x, 96). I l’historiador romà Tàcit, cap al 115 té un escrit , “Annals” que diu en el capítol XV, sobre els rumors que Neró provocà per desviar la responsabilitat de l’incendi de Roma: “va presentar com a culpables i va castigar amb suplicis refinats els anomenats cristians, que la gent odiava pels seus delictes. L’autor d’aquest nom, Crist, durant l’imperi de Tiberi, havia estat condemnat al suplici pel procurador Ponç Pilat; però, tot i que reprimits de moment, la perniciosa superstició va tornar a ressorgir, no només a Judea, origen del mal, sinó també a la Urbs”. Per últim, Suetoni cap al any 120 en fa referències (vegi els seus llibres sobre Claudi i Neró, que té però un error de transcripció, que en lloc de Crist escriu Crest).

            En quan als documents jueus, el Talmud és el recull més important d’escrits rabínics, i parla de Jesús com un traïdor que “se’l va penjar la vigília de la festa de la Pasqua”, i diverses vegades fa referència a Jesús. L’historiador jueu Flavi Josep en la “Guerra Judaica”, obra de l’any 79 i “Angiguitats Judaiques” (del 95), del que agafem una última citació, per acabar: “va existir en aquest temps Jesús, home savi, si se’n pot dir home, ja que feia obres extraordinàries i era mestre d’homes que acullen amb plaer la veritat. Va atreure molts jueus i també molts grecs. Era el Messies. Havent-lo castigat Pilat amb la creu, per denúncia dels homes notables entre nosaltres, tanmateix, no desistiren aquells que l’havien estimat des del principi. Se’ls va aparèixer al tercer dia altra vegada viu, segons havien dit antigament els divins profetes sobre ell i d’altres mil coses admirables. Encara avui no ha decaigut la tribu dels qui, a partir d’ell, s’anomenen cristians” (cap. XVII, 63-64; aquesta citació no és  tant ben documentada en la crítica com les altres, però les referències són certes).