La reconciliació de Mn. Cinto Verdaguer amb el bisbe Morgadas

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

El 14 d’octubre de 2002 va tenir lloc la trobada sacerdotal dels bisbats de Catalunya amb motiu del centenari de la mort de Mn. Cinto Verdaguer, que ens va congregar a més de 600 capellans concelebrants a la Eucaristia, a la catedral de Vic. Allà hi eren quasi tots els bisbes (també el de Perpinyà), abats i priors. El Bisbe Guix va actuar d’amfitrió, i va introduir la Missa –l’acte central de la celebració, que després continuaria amb una conferència brillant de Mn. Prats, i un dinar de germanor- fent referència a una reconciliació secreta entre el capellà poeta i el bisbe Morgadas, a S. Hilari Sacalm. Ja uns dies abans, a La Gleva, durant unes reunions sacerdotals, va anar passant de ma en ma copies del article de J. Torrent i Fàbregas “Mossèn Cinto a Sant Hilari Sacalm. La seva reconciliació amb el Bisbe Morgadas” (dels “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”, 1981, pp. 269-281); interessant article que comença parlant de una primera escapada de Mn. Cinto per terres gironines, quan tenia uns 13 anys (va anar una setmana a Figueres amb un amic, sense dir res als pares, segurament imitant l’aventura de Juli Verne que a la mateixa edat s’embarcà al port de Nantes a un vaixell que partí vers les Antilles). De seguit però l’article entra en matèria, la reconciliació del poeta i el bisbe a S. Hilari: “L’objecte de l’anada de Verdaguer a Sant Hilari, es veu que portada en secret per ell, no era altre que reconciliar-se amb el bisbe Morgadas, el qual prenia les aigües medicinals de què la vila té fama merescuda. Mossèn Cinto pogué justificar el viatge amb l’excusa de venir-li de pas, fent certament marrada, per anar a Viladrau. En efecte, al cap de dos dies havia de trobar-s’hi, a Viladrau, amb els joves companys de redacció de ‘La Creu del Montseny’, per tal de pujar al pic de Matagalls a rebre homenatge devot a la creu, símbol del periòdic”. I cita les fonts: l’article de Mn. Ignasi Rovira, llavors encara seminarista (publicat al setmanari “Lliroia”, de S. Hilari, el 16.8.24, “Mossèn Cinto a la nostra vila”, signat R.C.). En aquestes fulles d’estiu s’explica, la trobada de 1899, 25 anys abans. 

La relació de Rovira ho explica així: “una de les darreres vesprades del mes d’agost del 1900” (en realitat fou l’any abans), “acudí a l’arribada de la diligència procedent d’Hostalric, en la qual venia mossèn Cinto”. Ho sabia perquè li havia arribat una nota manuscrita dins de l’exemplar de “La Creu del Montseny” que rebia com a subscriptor. Explica com va baixar Mn. Cinto “ple de pols i masegat de les sotragades”, i el seminarista va fixar-se en el poc equipatge que portava: “tot el seu equipatge venia contingut dintre un mocador de vires vermelles lligat pels seus quatre becs, en el qual, pels brussocs que feia, s’hi endevinava una mudada neta de bugada, un breviari que comptaria tants anys com eren els de sacerdoci de l’humil poeta, un devocionari de petites dimensions que li feia companyia, i amb el palp s’hi descobria un plec de papers que potser serien les llicències ministerials. En la seva butxaca, pel que poguí comprendre, ben segur que no hi portava més que la creu dels rosaris, per fer front a tot el que pogués esdevenir”. És sabut que era la manera de viatjar “franciscana” que tenia el poeta, com va aprendre també de la seva devoció de Sant Antoni Maria Claret, que Mn. Cinto conegué a Vic.

De la relació deduïm que Rovira coneixia ja Verdaguer. Segueix explicant que l’endemà, “a l’hora que tot just el sol començava a besar amb els seus llavis de foc la crestalluda montanya de Solterra”, quan el jove estudiant va trucar a la porta de mossèn Cinto, “estava ja salmejant”, i el va ajudar poc després a Missa, i ja a l’esmorzar li va dir Verdaguer el motiu de la seva visita: “que no era altre que fer una visita al Dr. Morgadas, resident aleshores a la torre de Sant Miquel, propietat de la cristiana i bondadosa vídua de Villavechia”. Continua el relat: “serien les vuit del matí quan amb la tartana d’en Torrent ens dirigiem a la senyorial morada. El camí que hi guia gosa de tots els atractius d’un panorama dels mes esplèndids. I mossèn Cinto... quedà embadalit...” la poca atenció del poeta podia ser també degut a que anava absort en tristos pensaments que la visita al bisbe havia de desvetllar-li, i per això estava capficat... pensaria potser en la desobediència  i els dos anys i mig privat de dir missa que varen ser una dura prova, en la retractació dels articles “En defensa pròpia” apareguts en diaris barcelonins, en les laborioses gestions dels pares agustins de Madrid fent de mitjancers, en el passar a la diòcesi de Barcelona on era vicari de la parròquia de Betlem. I ara, que celebrava Missa des de feia un any i mig, amb propòsit amistós anava al prelat, poc abans del trasllat del doctor Morgadas a la seu barcelonina, vacant per defunció del bisbe Català: hi prendria possessió el mes d’octubre. El pobre Verdaguer, que va marxar de Vic i del bisbe, torna a ser súbdit de Morgadas (explica el Dr. Turró que aquesta sola idea el va tenir anguniós aquella temporada). Total, que va anar a trobar el que fou bisbe seu i ho seria ara de nou. Així ho explica Rovira: “arribàrem a les portes de Villavechia, i avisat el Dr. Morgadas de la vinguda de mossèn Cinto, el féu pasar immediatament”. “L’entrevista durà uns tres quarts d’hora”... La cosa va anar bé, és l’únic que se sap, pel que segueix el relat. “Torní al jardí que envolta la casa, i al cap de poc vegí que sortien per la porta forana el senyor bisbe, el canonge Corbella i mossèn Cinto, tots tres amb la joia pintada a la cara. Prova palesa de que l’entrevista havia sigut coral, i que l’ànima del bisbe de Ripoll i la del cantor del Canigó, deposades totes les diferències que per un temps, si bé massa llarg, els havien tingut distanciats, batien de nou a l’unísson d’amor i de pau. –‘Jo el beneesc amb tot el meu cor’, foren les darreres paraules que oirem del Dr. Morgadas quan, ja muntats a la tartana, empreníem la devallada cap al poble. Durant el camí, em recalcà diferents vegades l’afectuositat amb que havia estat rebut, i per algunes llàgrimes d’alegria que li viu brollar dels seus ulls, coneguí de sobres que el cor no li cabia al pit de content”... L’eufòria va durar tot el dia, ja que si a l’anada el seminarista era qui portava la conversa ara el capellà volgué veure les fonts i lloà el paisatge, com ho explica Rovira: “visitàrem aquell mateix matí la Font Vella, i a la tarda, amb en Victorí i en Tiago férem una excursió a la Font Picant, per can Gambada. Sempre tingué la paraula mossèn Cinto, explicant-nos fil per randa la concepció de ‘L’Atlàntida’ i una infinitat dels seus viatges. Durà qui sap el temps que quan passava per la serra de Saleta, em semblava sentir encara la seva veu exclamant: ‘Quin paradís per cantar-hi un rossinyol!’” (els dos al·ludits que s’afegiren a l’excursió eren també seminaristes del poble).

Hi ha una explicació del perquè escriu el relat Mn. Rovira, que pot ser tenia la promesa dada a Mn. Cinto de quedar-se en secret (la primera biografia, que va escriure a 1915 el Valeri Serra, que era a la excursió del Matagalls d’aquells dies, no en diu res): “hem cregut convenient donar compte d’aquest fet per esvanir certes suspicàcies i posar els dos sacerdots patricis en el lloc que els pertany. Eren dos cors cristians, i els cors cristians un dia o altre es troben dintre els braços oberts de la creu de Jesucrist”. Els mesos de vida que va tenir el bon bisbe va mantenir el to afectuós amb el poeta, i consta divers ajuts econòmics que demostren una actitud generosa a la que Verdaguer va correspondre amb “un reconeixement i una adhesió total al prelat”, continua Torrent.

Hi ha altres testimonis que acrediten la veracitat de Mn. Rovira, però afegeixen poca cosa. La de Mn. Pons però ens deixa una poesia que va improvisar Verdaguer en aquella excursió plena d’alegria (tornant de l’entrevista amb el bisbe), concretament a la Font Vella: “Tenia set d’aigua pura / el meu cor enfebrosit, / i enyorava la dolçura / de la deu de l’infinit. / Com el raig d’eixa Font Vella, / aboqueu vostra canella / en mon cor que s’esbadella, / i em veureu, Jesús, guarit”.