Sembradors de pau i d’alegria

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Que fa la gent de l’Opus Dei?: cercar estimar a Déu i als altres, allà on és: a la seva família, entre la joventut, en el món de la cultura... transmetre l’Evangeli en la feina, donant exemple de civisme... participant en construir la civilització de l’amor. Recordo quan un amic de l’Opus Dei va portar-me a un club juvenil on es reunien, el meu primer contacte; varen agradar-me tres coses: l’ambient d’alegria que es respirava, la llibertat –veia que feien les coses perquè a ells hi donava la gana-, i que es preocupaven sincerament per a mi, l’estimació. Parlaré d’aquestes tres coses, que varen ser per a mi i per tanta gent com un camí per seguir Jesucrist. Aquesta és la tasca principal de l’Obra, l’única important: acostar les ànimes a Déu.

Recordo emocionat la plaça del Vaticà i les avingudes dels voltants plenes a la festa de la canonització de Josepmaria Escrivà, amb una multitud incomptable de peregrins, i 10 anys abans la seva beatificació amb 300.000 persones que venien dels quatre punts cardinals, viatjant de mil maneres i alguns des de llocs molt llunyans. Els quatre milions i mig d’exemplars del llibre de pensaments “Camí” –llibre de capçalera de més de un Papa- també ens parla d’aquesta expansió, com una pedra llançada al llac que fa cada vegada cercles més amples. El fonament d’aquesta espiritualitat -recerca de la santedat en tots els ambients i circumstàncies de la vida- és el sentit de la filiació divina: som fills estimats de Déu, mai estem sols, i el tarannà propi del que coneix aquesta crida a l’amor es reflecteix en la llibertat i la joia.

En un clima social de pors i de incerteses, la llibertat cristiana es veu en les persones que no tenen por: he vist morir gent de l’Opus Dei, amb una pau que és el resum d’una vida sense pors, com deia el Fundador: “sense por de viure i sense por de morir”. M’admira veure a l’hora de la suprema veritat la coherència de les persones, la fe profunda en el Regne de Déu aquí i al cel. El que té por no sap estimar, i qui creu te pau en el cor i se sent en el món com “a casa seva”. Quasi cada setmana vaig a casa d’un taxista de l’Opus Dei, que està malalt greu des de fa anys, dia i nit està connectat a un tub d’oxigen; pateix però veu allà la creu i estic segur que s’està identificant amb Jesús; diu: “què feríem si no tinguéssim fe!” Aquests son els tresors d’aquesta “Obra de Déu”! sobre la força de la creu s’edifica l’Església.

En quan a l’alegria, és qüestió de confiança en que si Déu vol el millor per a mi, el que Déu vulgui serà el millor; això ens porta a la lluita esportiva per millorar cada dia una mica, començant i recomençant... El marit estimarà cada dia més la seva muller i la muller al marit, i els pares als fills i els fills als pares, i l’amor sap inventar cada dia detalls nous per a manifestar-se, i així mai no hi ha avorriment que és el sepulcre de l’amor,  l’amor porta al sacrifici per a la persona estimada, té “ales”. Recordo ara la mare d’un alumne d’una escola en la que treballo com a capellà, va dir-me un dia, feliç: “espero un altre fill... el que segueix ja és un adolescent, però des que venim aquí estem més contents, i... volem tenir un altre fill”. També recordo una família tailandesa, que al acostar-se a l’apostolat de l’Obra varen batejar-se; i em deia un dels fills: “és com tornar a néixer... i la mare des de que s’ha batejat no s’enfada”... la mare, que era a prop i ho va sentir, somreia. “Son consignes?”, no: és més senzill, es diu “espontaneïtat”... Penso que aquests elements existencials son els importants: viure l’esperit cristià a la família, entre els amics... Les coses organitzatives no son després de tot tant importants com aquestes altres més vitals: una orgànica estructura eclesial de homes i dones, sacerdots i laics, amb el seu prelat, és a dir una part de l’Església.

Aquest és el “secret” de l’Opus Dei: cercar de fer-ho tot per amor, impuls que es nodreix de la font que és dedicar a Déu un temps diari (la pregària i els sagraments i uns mitjans de formació). Aquest és el compromís de cercar la santedat, que no vol dir ser “perfeccionistes”: sentint-nos pecadors, que cerquen estimar. Qui va ser declarat sant el 6 d’octubre de 2002 es definia com “un pecador que estima Jesucrist”. De tot això se'n parla en els congressos que es varen fer amb motiu del centenari del naixement del beat Escrivà, aquell mateix 2002, a reu del món es parlava de la “grandesa de la vida ordinària”: la incidència d’aquest missatge de joia en la vida de tantes persones diferents, i es que la felicitat no està en les coses sinó que hem de ser feliços fent les coses que ens toca fer, perquè en aquestes circumstàncies hi ha una trobada amb Déu. Que la felicitat no és cercar “estar be” sinó “fer el be” i així estarem tots molt millor, sempre contents fent feliços als altres.

I les crítiques? Déu sap treure de tot coses bones, benvingudes siguin, també ens ajudaran a millorar; per això penso que no cal perdre el temps amb polèmiques: massa n’hi han avui. Els membres de l’Obra procuren treballar per ser cristians honrats en mig del món, actuant amb llibertat plena en les qüestions professionals, socials, polítiques... als anys de la fundació això era revolucionari, massa progressista (“heu arribat amb un segle d’anticipació”, van dir al Vaticà). Ara aquest cercar la fidelitat a Déu, no seguir modes de protesta, pot ser criticat de conservadorisme... tot plegat el que val la pena és servir amb fidelitat a l’Església, cadascú pel seu camí i tot respectant el dels altres, en una sembra de pau i deixant als altres en pau, que això és la llibertat que tant es parla.

Així ho deia el Papa Juan Pau II: “quina força té aquesta doctrina davant la tasca de la nova evangelització... m’arriba el ressò d’aquest apostolat, en el qual animo a perseverar tots els membres de la Prelatura de l'Opus Dei, en continuïtat fidel amb l’Esperit de servei a l’Església que sempre inspirà la vida del seu Fundador”. Gràcies, Josepmaria Escrivà, per la teva fidelitat a Déu!