“La crisis en l’amor"

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Va haver-hi una vegada en la història del món un dia terrible en el que l'Odi, que és el rei dels sentiments dolents, va convocar una reunió urgent amb tots els sentiments negres del món i els desitjs més perversos del cor humà. Aquests van arribar a la reunió amb curiositat de saber quin era el propòsit. Quan van ser-hi tots va parlar l'Odi i els va dir: "Us he reunit aquí a tots perquè desitjo amb totes les meves forces matar amb un". Els assistents no es van estranyar molt doncs era l'Odi que estava parlant i ell sempre volia matar a algú, no obstant això tots es preguntaven qui seria tan difícil de matar perquè l'Odi els necessités a tots. "Vull que mateu a l'Amor", va dir. Molts van somriure maliciosament doncs més d'un volia destruir-lo.

El primer voluntari va ser el Mal Caràcter, qui va dir: "Jo aniré, i us asseguro que en un any l'Amor haurà mort; provocaré tal discòrdia i ràbia que no ho suportarà". Al cap d'un any es van reunir un altra vegada i al escoltar el relat del Mal Caràcter van quedar decebuts: "ho sento molt, ho vaig intentar tot però cada vegada que jo sembrava una discòrdia, l'Amor la superava i sortia endavant".

Va ser aleshores quan, molt diligent, es va oferir l'Ambició que presumint del seu poder va dir: "En vista que el Mal Caràcter ha fracassat, hi aniré jo. Desviaré l'atenció de l'Amor cap al desig per la riquesa i pel poder. No podrà dir que no davant aquesta temptació".  I va començar l'Ambició l'atac cap a la seva víctima qui efectivament caigué ferida però, després de lluitar per sortir avant, va renunciar a tot desig desbordat de poder i va triomfar de nou.

Furiós l'Odi pel fracàs de l'Ambició va enviar als Zels, que amb burletes i perversió inventava tota classe d'ardits i situacions per a despistar l'amor i fer-li mal amb dubtes i sospites infundades. Però l'Amor confós va plorar i va pensar que no volia morir, i amb valentia i fortalesa es va imposar sobre ells, i els va vèncer.

Any rere any, l'Odi va seguir en la seva lluita enviant als seus més feridors companys: va enviar la Fredor, l'Egoisme, la Indiferència, la Pobresa, la Malaltia i a molts altres que van fracassar sempre, perquè quan l'Amor se sentia defallir prenia de nova força i tot ho superava.

L'Odi, convençut que l'Amor era invencible, va dir als altres: "No hi ha res que  fer, em rendeixo..." L'Amor ho ha suportat tot, hem estar molts anys insistint i no ho hem assolir.

De sobte, d'un racó del saló es va aixecar algú poc reconegut, que vestia tot de negre i amb un barret gegant que queia sobre el seu rostre i no el deixava veure; el seu aspecte era fúnebre com el de la mort. "Jo mataré l'Amor, va dir amb seguretat". Tots es van preguntar qui era aquest que pretenia fer tot sol el que ningú havia pogut. L'Odi va dir-li: "Vés i fes-ho si pots".

Tan sols havia passat algun temps quan l'Odi va tornar a cridar a tots els sentiments dolents per a comunicar-los que, després de molt esperar, per fi l'Amor havia mort. Tots estaven “feliços”, però sorpresos. Llavors el sentiment del barret negre va parlar: "Ací us lliuro l'Amor totalment mort i destrossat", i sense dir més ja marxava. "Espera", va dir l'Odi, "en tan poc temps l’has eliminat per complet, el vas fer desesperar i no va fer el menor esforç per a viure. ¿Qui ets?"

El sentiment va aixecar per primera vegada el seu horrible rostre i va dir: “jo soc la rutina”.

En el món d’avui l’amor ha sigut oblidat, per això és tan difícil ser verament homes. Amb la paraula “amor” es volen dir coses diferents, que son fins i tot contradictòries, fins i tot es nega l’amor. La influència de la tecnologia a causa del empresonament en que la raó ha caigut, a causa del racionalisme, desvincula de una banda la raó de la veritat, i d’altre banda desvincula la voluntat del be... i ja hi som, ve el caos. Es crida molt “llibertat!” quan aquesta no es veu, doncs no podem dir el que no és “políticament correcte”, no és respectada la dignitat de la persona, i la Terra es cobreix de tenebres. Un raig de Llum sempre procura obrir-se pas entre la foscor, i en les consciències tots ens preguntem: “qui és l’home?” en mig de camps sembrats de morts (nazisme, comunisme...). L’home és amor perquè és imatge de Déu que és Amor. I Jesús ens diu “jo estic amb vosaltres tots els dies fins la fi del món”. L'Esperit Sant és l’Amor de Déu que baixa al món, és com l'aigua de la pluja que ve del cel, i fructifica tot. És Pentecosta, Pasqua granada, hora de la collita. I l’Esperit va baixar en forma de colom, perquè és ocell pur, innocent i senzill i ens perdona l’egoisme i ens retorna la bellesa de l’amor segons el model que és el Crist, un amor que és foc que (com quan entra en el Cenacle) no crema, foc salvador, que consumeix la rutina i sap cremar cada dia coses noves.