Una clau per ser feliç

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

¿Quina és la clau de la porta de la felicitat? És una pregunta de moda, avui i sempre. Tenim sovint moments de goig però també moments de pena. Hi ha qui diu: “mentre hi hagi salut…” però moltes vegades veiem que la sotragada del dolor, la malaltia… cau sobre la família, com una destral sobre la soca de l’arbre: així ens sentim quan patim. El dolor, inevitable en la vida i part integrant de la nostra existència, planteja la pregunta “¿per què?” que reclama una resposta. D’altres vegades és el dolor alié que ens preocupa: nens abandonats, guerres sanguinoses… Sembla que el dolor està sempre rera la porta, i és una part important en el camí de la vida.
Una història
Ens pot ajudar l’història d’aquella princesa que somia felicitats extranyes mentre melangiosa mira des de la terrassa del jardí del seu castell, quan se li apareix una fada entre les flors, que li diu: 
-“La felicitat et vindrà per aquests camins; si aconsegueixes coneixer-la, ves rera d’ella i tindràs això que desitjes”.
I va desaparèixer, després d’haver tocat amb la seva bareta màgica els rosers. I llavores aparegué una fada magnífica, adornada amb tot tipus de joies d’or i de plata. La princesa la va seguir bocabadada, però va veure que no era feliç amb ella, i li preguntà: -“Ets tú la felicitat?”
-“No -va contestar-: soc la riquesa”.
Va dir la princesa: “-Per això sentia al teu costat regust a terra menyspreable en els meus llavis”.
Y va aparèixer deseguida una altra fada, coberta amb un mantell d’estrelles. La princesa va caminar amb ella, i al notar el cor buit li va preguntar: -“Ets tú la felicitat?”
-“No -va contestar-: soc la glòria”.
La princesa va dir: “-Per això sentia al teu costat que tenia el cap ben ple de fums i de vent”.
I va aparèixer després una altra fada, amb esquelles d’alegria. La princesa va seguir també aquesta, i al veure en els seus ulls una boira trista, li va preguntar: -“Ets tú la felicitat?” 
“-No: soc el plaer”
Va dir la princesa: -“Per això sentia jo dins l’ànima el pes d’il.lusions mortes.” I va aparèixer una velleta jeperuda, amb una cara plena d’arrugues, amb els ulls somrients. La princesa la va seguir, i caminava per camins que pujaven amunt, i mentre anaven pujant s’esguerrapava les cames per passar entre les bardisses; però sentia al mateix temps una cosa dins l’ànima que mai havia sentit abants, i era una espècie de repòs semblant al plaer. I en mig del bosc es va transformar la velleta en la dona més formosa i admirable que es podia imaginar.
La princesa va cridar: -“oh! Tú ets la felicitat!”
-“No -va contestar-: soc el sacrifici. La felicitat completa no existeix en aquesta vida, però de entre totes les aparences d’aquest món, jo soc l’única veritable.
Explicació de la història
Fins aquí la història. Hi ha qui posa la felicitat en la riquesa, altres en el poder, altres en el plaers. El posar el cor en els diners dóna regust de tristesa amb el corcó de l’enveja i l’avaricia; qui el posa en el poder econòmic o polític i la glòria o influència social, acaba ple de fums com un globus que un dia es punxa i es veu que no tenia res dins; qui el posa en el plaer cau en les il.lusions mortes, en la insatisfacció, la ansietat de volguer-en més, el disgust per la vida… I el sacrifici? Ens ajuda a entendre el sentit real de la vida, ens fa créixer (si s’accepta, perquè si no pot portar a l’amargura, al ressentiment)... 
Deia V. Frankl, un gran home que va morir fa poc, que la persona es mou per la “voluntat de sentit”, que posava en tres experiències vitals: la primera, tenir capacitat d’estimar (un amor de veritat, no l’egoisme d’usar dels altres per el que m’interessa); la segona, estar al servei de un ideal: sabem que hi ha models parcials, ideals de futbolistes i cantants… en veritat, l’ideal total que tenim és Jesús); i la tercera experiència vital és enfrentar-se al sofriment inevitable). Aquestes són les coordenades per la felicitat: tenir a qui estimar, poseir un ideal i lluitar amb capacitat de sacrifici, enfrentar-se al dolor (que fa mal, però és com un verí que cura).
El dolor no és explicable: és un misteri. "No sé el per què, no hi trobo explicació", deia el sacerdot en la missa exequial d'una mare de família. El dolor no s’entén si no és mirant la Creu de Jesús, i agafant la creu de cada dia podem ser feliços. Jesús ens explica el sentit del dolor. Déu està de part dels que pateixen, i l’argument més fort d’això (diu el Papa Joan Pau II) és que ha volgut quedar-se a la Creu fins al final, ha mort per amor a nosaltres. Tal com va escriure un poeta, Paul Claudel: "El Fill de Déu no ha pas vingut a destruir el sufriment, sino a sufrir amb nosaltres. No vingué a destruir la creu sino a geure sobre ella. Ens ha ensenyat el camí per sortir del dolor i la possibilitat de la seva transformació". L’Evangeli no és la promesa d’èxits fàcils, no promet una vida cómoda, és exigent, i al mateix temps és una promesa, la gran promesa de la vida eterna. L’Evangeli ens diu que per trovar la vida hem de perdre-la, per neixre, morir, per salvar-nos, carregar la creu. Fruit de la creu és l’alegria, la vertadera felicitat. La vida de Jesús no acaba en la creu sino que resuscita, i fruit de la Creu és l’Esperit Sant que Jesús ens envia. Així ens porta a viiure en l’Esperit que és qui ens dona la gràcia, ens fa viure en l’esperança, ens porta a la felicitat.