Sant Pere i Sant Pau, apòstols de l’unitat

Autor: Llucià Pou i Sabaté

 

Escric el dia 29, tot celebrant la festa dels Sants Pere i Pau, columnes de l'Església i exemples de unitat. Un és el que va viure amb Jesús des del començament, i l’altre el que va arribar l’últim; un és el pescador i l’altre intel•lectual, un el jueu fidel a les seves arrels i l'altre obert a tot tipus de gent, a l'univers enter. Pere és el bisbe cap de l'Església, el fidel que va estar abans infidel negant Jesús, però que esdevindria la roca sobre la que es recolza l'Església, i ve a ser la fortalesa de tots en aquest regne de Déu, com deia Mn. Cardó, petit com un granet de mostassa, però que es fa un arbre corpulent que aixopluga totes les nacions de la terra, sempre tant atacada i feble però cadascuna de les seves decadències aparents va seguida d'una revifada prodigiosa, inexplicable, vera revinguda d'un esperit immortal que vivifica i fecunda les seves entranyes.

Aquests dies son bons per resar pel sant Pare i els altres bisbes, demostrant la nostra unitat al Crist amb l'unió amb els que son successors dels Apòstols: difonent els seus ensenyaments com ara l'esperit de l'Humanae vitae, sortint en defensa d'ells quan son atacats o menyspreats. Déu es posa content quan estimem els seus vicaris a la terra, i així ens fem instruments idonis per difondre el regne de Déu. 

La purificació de la memòria que hom fem en aquest any toca també aquests aspectes: que per sobra de tota diferència hi hagi la recerca de la unitat, doncs la divisió és un escàndol pels no creients, i per la seva manca de caritat és l’únic mal del que hem de tenir por dins l'Església. Diuen que hi havia un rei que havia de reclutar gent per formar un exèrcit i anar a una guerra, i que disposà posar els que tenien bones aptituds per a l'execució de les ordres en la primera línia dels destacaments; els que eren més reflexius, als quadres de comandament; els que eren molt lents en l'acció i profunds en la organització, varen ser els generals, estadistes de la guerra. Al final, quedà un grup de gent que ni obeïen ni pensaven correctament: eren caòtics, només portaven la contraria, i van decidir regalar-los a l'enemic. Diuen que gràcies a aquests últims es va guanyar la guerra. 

Fora bromes, és bo que demanem en aquest temps per a tots nosaltres fidelitat, malgrat les debilitats de tots, les contrarietats de tots tipus; amb una fe arrelada en Jesús, que ens porta a l'obediència fidel al sant Pare i el nostre bisbe.
Sant Pere és exemple també de impetuositat, i amb la fogositat fica la pota tantes vegades, però s'aixeca encaixant bé les advertències i correccions, lluita i és fidel. Quan Pere va deixar de menjar amb els no jueus, i Pau se li va enfrontar, i li va retreure que tenia respecte humà i li va dir que per ser cristià no calia fer-se jueu, la amplitud de criteri de Pau va fer l'Església universal, i l’humiliat de Pere el va fer rectificar. Que tinguem també nosaltres aquesta bona disposició de rectificar, sempre que calgui, i serem així com els dos Apòstols forts en la fe en les circumstàncies històriques que ens calgui viure. La unitat entre nosaltres, plena de caritat, serà el millor testimoni.